Con Josep Sucarrats, de la revista Cuina, compartimos oficio y nos une la escritura. No todas, porque cada uno en la suya, pero hay una que nos hace llegar a los mismos lugares, esos de muchas vidas, si centenarios mejor, esos que hacen imaginar, reconstruir, repoblar generaciones, tiempos históricos, que nos llevan a soñar con esa Barcelona de la cual se transmite de abuelos a nietos, o suele hacerlo aquella tía que se ha apoderado de todas los albumes de fotos, la memoriosa, la que guarda bajo siete llaves los recuerdos.101 anys d’orxata
El Tío Che és una orxateria amb molta història
L’escriptora Nora Pojomovsky, autora de diversos llibres sobre racons gormands centenaris, em va convidar a visitar la famosíssima orxateria El Tío Che del Poblenou. Ja fa temps que viu a Barcelona, però la Nora és argentina i, com cal esperar de la gent d’aquell país, és loquaç, eloqüent i convincent a la vegada. “Enlloc trobaràs tanta vida com a la cantonada del Tío Che”, m’assegurava. La Nora sempre em porta a locals amb històries singulars i carregades d’humanitat. La del Tío Che la va escriure en un opuscle entranyable i deliciós —titulat Che, prova!— quan, l’any passat, aquesta orxateria va celebrar el centenari. Quan hi vam anar, doncs, va ser com si hi celebréssim els 101 anys, que sempre és més original.
La Tere, somrient, com sempre
Al Tío Che va venir a rebre’ns la mestressa, la Tere Moreno. La Tere és un remolí: en poca estona va servir-nos orxates i gelats, mentre ens explicava les anècdotes del negoci, al qual ella va arribar després de casar-se amb l’Alfons Iborra, nét del Pere Joan i la Jerónima, els fundadors. Avui, la quarta generació —la Irene i la Natàlia, filles de l’Alfons i la Tere— ja hi treballa. Continuïtat assegurada.
La continuïtat del Tío Che respon a aquest compromís ancestral d’una família amb arrels alacantines, però també amb el respecte per l’elaboració tradicional de l’orxata i els altres productes que serveixen. D’orxata, n’elaboren tot l’any, perquè tenen espai per conservar les xufes. La Tere explica, incrèdula, com encara algun comercial despistat mira de vendre’ls preparats artificials per fer l’orxata. Tot el que fan ells surt de l’obrador propi i de Tío Che només n’hi ha un: vade retro les franquícies!
Atenció al granissat d’ordi!
La llista del que em va donar per tastar la Tere seria llarguíssima. Més enllà de la famosa orxata, va aconseguir sorprendre’m (agradablement) amb el granissat d’ordi, elaborat amb malta torrada, canyella i llimona. Vaja, un refresc natural que em va semblar boníssim i una alternativa ideal per als refrescos ensucrats que ens endossen sovint. També va triomfar la llet merengada: de fet, m’acompanyava una amiga valenciana que, amb la boca petita, va dir que li agradava molt, fins i tot més que la que li prepara sa mare. També vam tastar un granissat de llet amb llimona esplèndid i refrescant. I encara vam fer lloc per degustar tota una colla de gelats artesans que elaboren ells mateixos: la Nora (recordeu que és argentina) va recomanar insistentment el de dulce de leche: “està fet amb el millor dulce de leche que es ven al meu país”, va dir, sorpresa (no l’havia tastat mai fins llavors).
Aprofiteu ara, que són els últims dies de la festa major del Poblenou, i visiteu (o torneu a visitar) el Tío Che. Feu cua per demanar orxata, llet merengada, ‘flotaors‘ (una orxata amb una bola de gelat) o atreviu-vos amb el granissat d’ordi, la revelació. Estigueu-vos-hi una estona i amareu-vos de la vida que la Tere, l’Alfons i la seva família donen a aquest racó d’un barri que lluita per mantenir-se autèntic.